Sí, des d'avui sóc major d'edat. Sabia que els 18 eren importants, però no pensava que la gent arribés a "currar-s'ho" tant. Ja em van sorprendre amb els 17, i ara encara ho estan fent més (i això que només són les 13.02).
Tot va començar dissabte (bé, de fet podria dir-se que havia començat dimarts, o a l'assaig que vam fer a Terrassa amb els Minyons), vaig anar a dinar amb dues amigues a Badalona ja que a les 16h havíem d'anar al local dels Castellers de Badalona a ajudar-los amb un assaig especial que havien muntat per assajar el 3d7 aixecat per sota. És cert que tot plegat em va semblar una mica estrany, però ja estava al corrent de coses no massa normals que estaven passant aquesta temporada amb aquesta colla, així que tampoc no vaig fer massa preguntes i vaig acceptar (estava en una situació complicada, no podia dir que no, alguns havien vingut als assajos de la Mercè i tornarien al dia següent per ajudar-nos al Clot). El cas és que quan vam arribar-hi em vaig trobar dos pilars i una gran pancarta que posava "Felicitats!". Allà hi havia de tot, amics molt especials, gent que acaba d'entrar a la Colla, amics de l'escola, amics micacos... no vaig saber demostrar la il·lusió que em va fer tot plegat, però ja em coneixen. Un cop dins em van fer passar 18 proves (algunes una mica "putes", vaig haver de fer d'enxaneta en un pom a terra, deixar que em pintessin la cara, beure un munt de cervesa jugant al "capità Kiff"...). Més tard va arribar el pastís i el regal: un mòbil!! Vam haver de marxar corrent per arribar a l'assaig, però la festa havia estat molt bé i jo encara estava al·lucinant.
El dilluns, a través del Facebook, vaig rebre la primera felicitació. El dimarts a la tarda vaig rebre un sms d'una nena de la Colla i una altra felicitació pel Facebook. I en arribar al local es van quedar amb mi. Va arribar algú especial, em va felicitar i em va donar una bossa. Dins la bossa, una capsa i una carta. La capsa, per guardar-hi les coses bones. La carta, per emmarcar, preciosa. Durant l'assaig, aquell del Facebook que coneixia de vista però amb qui no havia parlat mai em va felicitar perquè avui tindria un dia molt complicat, i moltíssima gent em va desitjar que avui m'anés molt bé el dia. A casa, després de sopar, vaig anar a dormir més tard del que és habitual, era plenament conscient que tinc amics molt puntuals que em felicitarien a les 0.00h. I efectivament, a les 23.58h el primer missatge, a les 0.00h una abraçada de ma mare i un "tal dia com avui estava a casa morint-me del dolor", a les 0.01h el mòbil sona, un minut més tard segueix sonant... vaig a l'ordinador i veig el Facebook ple de comentaris de gent de la Colla i algun de gent que fa molt de temps que no veig o de la Universitat.
Finalment vaig decidir anar a dormir a les 0.30h, però a la 1 van picar a la porta de la meva habitació, el meu pare ja havia tornat de la Junta, em van cantar la cançó i em van donar els regals: un rellotge i l'única cosa que havia demanat expressament: tres entrades per anar a veure Aloma al TNC. M'havia de despertar a les 8.30h però han volgut que ho fes a les 7.00h amb més missatges. Cap a les 8h he decidit no anar a classe (entre la gent que sabia que no hi aniria, i que una de les sessions de la Setmana del Cine coincidia amb l'única classe que teníem, sabia que seríem quatre gats a l'aula i que no podria convidar a esmorçar aquells a qui ho havia promès perquè no hi serien) i he seguit amb el treball de Didàctica, fins que se m'han començat a tancar els ulls i m'he estirat al sofà. Ha sigut llavors quan han obert la porta de casa i ha entrat la meva àvia (ups, campana "pillada") amb un ram preciós amb 18 roses (i un complement que hi han posat les de la floristeria per col·laborar amb el regal) i un sobre amb moooolts diners. Ha marxat i han trucat al telèfon de casa, la floristera del barri que em felicitava i m'enviava al seu germà, que li obrís la porta. Li he obert i em portava un altre ram de flors, preciós també i la targeta on hi deia que venia de part de la meva cosina i la meva tieta. M'he acabat de vestir i he baixat a comprar 30 bosses de llaminadures per la Canalla (no, no és normal en mi, però aquest any hi ha motius afegits a part dels 18 anys) i quatre coses per la gent que vindrà aquesta tarda a casa. De tornada he passat per la floristeria a donar les gràcies i la floristera, que jo pensava que pràcticament no em coneixia, m'ha abraçat, m'ha fet dos petons, m'ha explicat com he de cuidar les flors i gairebé s'ha emocionat tornant-me a abraçar i dient la típica frase "18 anys ja! mira que eres petita i ja te'ns has fet major d'edat!".
Ara la tieta (la del ram) diu que em convida a dinar sota casa i aquesta nit ja explicaré com ha acabat el dia.
dimecres 12 de novembre de 2008
dissabte 8 de novembre de 2008
Fa dos mesos
Feia temps que volia tornar a escriure, però em feia certa vergonya després d'haver abandonat aquest espai durant un temps. La veritat és que em vaig adonar que recorria aquí només quan estava trista i necessitava treure-ho a través del teclat, i em feia certa angúnia per la gent que em llegia i que es creava una imatge de mi que no era, mai no he estat una persona trista, més aviat al contrari.
I és per això que avui escric això, perquè necessito escriure que la meva vida ha fet un gir de 360 graus, en tots els sentits, que res del que hi ha ara s'assembla al que hi havia fa dos mesos, ni tan sols la gent. He començat la Universitat, paraula que al principi em feia molta por (i por de les de veritat..) no pels estudis en si, sinó per les persones. Mai no havia canviat d'escola, ni havia entrat a un lloc nou sense conèixer ningú (el més semblant seria la meva entrada a la Colla, però a part de tenir-hi el pare i la germana, em vaig decidir a entrar-hi quan ja coneixia força gent). Ara aquesta por s'ha convertit en il·lusió, en ganes d'anar a classe i gaudir al màxim de la gent que acabo de conèixer. Perquè molt lluny del que esperava, he conegut una persona que és molt semblant a mi, que té els mateixos gustos i ha viscut experiències molt semblants. He conegut també altra gent que fa que em sembli increïble que tot just faci dos mesos que va començar aquesta nova vida.
Em sento també una mica més adulta, més madura, tinc ganes de fer moltes coses, ajudo a casa voluntàriament, he començat a fer pràctiques voluntàries a una escola amb nens de 3r de Primària, m'he trobat amb problemes amb aquests nens i els he sabut reconduir (i no us podeu imaginar com arriben a omplir aquests petits èxits), d'aquí poc començaré un curset d'anglès per treure'm el CAE...
Però no tot és tan bonic, també hi ha canvis que al principi fan mal. He fet fora de la meva vida gent que només m'aportava coses dolentes (i això, fa dos mesos, hagués estat impensable), m'he distanciat d'aquell que només em portava maldecaps (i sense cap tipus de problema) i entre unes coses i altres m'he adonat que la gent que tinc al voltant és gent que realment val la pena, i que estan al meu costat passi el que passi, que em recolzen i m'animen quan les coses no van bé. És cert que no tothom s'ha pres bé alguna decisió i es passa les 24 hores del dia intentant fer mal, però així no fa més que ajudar-me a reafirmar que he triat el camí correcte i a més m'ajuda a creure'm encara més que estic canviant, doncs les seves "artimanyes" no m'afecten tant com m'haguessin afectat fa dos mesos.
En resum, que tal i com vaig dient últimament, puc afirmar que estic en el millor moment de la meva vida des que tinc ús de raó, malgrat els entrebancs i els problemes, que hi seran sempre, però tot és qüestió de saber canalitzar-los.
I és per això que avui escric això, perquè necessito escriure que la meva vida ha fet un gir de 360 graus, en tots els sentits, que res del que hi ha ara s'assembla al que hi havia fa dos mesos, ni tan sols la gent. He començat la Universitat, paraula que al principi em feia molta por (i por de les de veritat..) no pels estudis en si, sinó per les persones. Mai no havia canviat d'escola, ni havia entrat a un lloc nou sense conèixer ningú (el més semblant seria la meva entrada a la Colla, però a part de tenir-hi el pare i la germana, em vaig decidir a entrar-hi quan ja coneixia força gent). Ara aquesta por s'ha convertit en il·lusió, en ganes d'anar a classe i gaudir al màxim de la gent que acabo de conèixer. Perquè molt lluny del que esperava, he conegut una persona que és molt semblant a mi, que té els mateixos gustos i ha viscut experiències molt semblants. He conegut també altra gent que fa que em sembli increïble que tot just faci dos mesos que va començar aquesta nova vida.
Em sento també una mica més adulta, més madura, tinc ganes de fer moltes coses, ajudo a casa voluntàriament, he començat a fer pràctiques voluntàries a una escola amb nens de 3r de Primària, m'he trobat amb problemes amb aquests nens i els he sabut reconduir (i no us podeu imaginar com arriben a omplir aquests petits èxits), d'aquí poc començaré un curset d'anglès per treure'm el CAE...
Però no tot és tan bonic, també hi ha canvis que al principi fan mal. He fet fora de la meva vida gent que només m'aportava coses dolentes (i això, fa dos mesos, hagués estat impensable), m'he distanciat d'aquell que només em portava maldecaps (i sense cap tipus de problema) i entre unes coses i altres m'he adonat que la gent que tinc al voltant és gent que realment val la pena, i que estan al meu costat passi el que passi, que em recolzen i m'animen quan les coses no van bé. És cert que no tothom s'ha pres bé alguna decisió i es passa les 24 hores del dia intentant fer mal, però així no fa més que ajudar-me a reafirmar que he triat el camí correcte i a més m'ajuda a creure'm encara més que estic canviant, doncs les seves "artimanyes" no m'afecten tant com m'haguessin afectat fa dos mesos.
En resum, que tal i com vaig dient últimament, puc afirmar que estic en el millor moment de la meva vida des que tinc ús de raó, malgrat els entrebancs i els problemes, que hi seran sempre, però tot és qüestió de saber canalitzar-los.
dissabte 9 de agost de 2008
Pre - París
2.00h, decideixo tancar l'ordinador i anar cap el llit a llegir.
2.20h, tanco el llibre, obro la finestra, apago el llum i a dormir.
3.15h, després de diverses voltes al llit, miro l'hora del mòbil... perfecte, en una hora i quart he d'estar de peu.
3.30h, estic molt desperta, vaig al menjador a fer un cigarro i a beure un got d'aigua.
3.40h, la porta del davant s'obre, i surt la meva germana cap al menjador. La segueixo i em diu que vol aigua, li dono, i va cap a la meva habitació. Diu que no pot dormir, que per què no parlem una estona.
3.57h, li dic que vull mirar de dormir, i molt hàbilment em diu que per mitja hora no em val la pena.
4.00h, m'aixeco i torno a encendre l'ordinador, com a mínim passaré l'estona abans de ficar-me a la dutxa.
4.15h, vaig cap a la dutxa, em prenc el cafè, em vesteixo, acabo de preparar les coses imprescindibles (música, necesser, llibres, etc). A les 5.00h he de ser a la porta, preparada per endinsar-me en el meravellós i desconegut món de París i Le France en general.
Per què l'última nit abans de marxar a qualsevol racó de França no puc dormir ni un minut?
Fins aviat.
2.20h, tanco el llibre, obro la finestra, apago el llum i a dormir.
3.15h, després de diverses voltes al llit, miro l'hora del mòbil... perfecte, en una hora i quart he d'estar de peu.
3.30h, estic molt desperta, vaig al menjador a fer un cigarro i a beure un got d'aigua.
3.40h, la porta del davant s'obre, i surt la meva germana cap al menjador. La segueixo i em diu que vol aigua, li dono, i va cap a la meva habitació. Diu que no pot dormir, que per què no parlem una estona.
3.57h, li dic que vull mirar de dormir, i molt hàbilment em diu que per mitja hora no em val la pena.
4.00h, m'aixeco i torno a encendre l'ordinador, com a mínim passaré l'estona abans de ficar-me a la dutxa.
4.15h, vaig cap a la dutxa, em prenc el cafè, em vesteixo, acabo de preparar les coses imprescindibles (música, necesser, llibres, etc). A les 5.00h he de ser a la porta, preparada per endinsar-me en el meravellós i desconegut món de París i Le France en general.
Per què l'última nit abans de marxar a qualsevol racó de França no puc dormir ni un minut?
Fins aviat.
divendres 27 de juny de 2008
La meva graduació
Després d'estar més d'una hora intentant arreglar-me i posar-me una mica decent, m'han trucat una amiga i la seva parella i m'han dit que ja eren a sota de casa meva. Hem arribat molt ràpid a l'escola, tot i que ens hem passat la sortida i hem anat a parar a Montgat. Un cop allà hem fet una parada a la màquina de begudes i una altra al lavabo i ja hem anat cap al vestíbul, on era la resta de gent. Tothom preguntant com havia anat la Selectivitat, si entrem a les carreres, etc. M'agafa el meu tutor (ara ja ex-tutor) i parlem una mica del futur, m'intenta fer veure tots els pros i contres de les carreres entre les que dubto i ja ens fan baixar cap el "Jardí dels Cedres", on hi ha una tarima i tots els familiars esperant. Miro ràpid i trobo els pares, l'àvia, la germana i els quatre tiets. Perfecte. Ens fan asseure a les primeres files i comença a parlar el senyor Roca i Junyent, tot seguit un company ha exposat el seu Treball de Recerca i a continuació els dos delegats han fet un discurs preciós. La coordinadora de Secundària ha pujat a la tarima i ens ha anat cridant un per un (he de reconèixer que quan m'ha tocat a mi estava histèrica...) i hem començat a fer dos petons a tots els que estaven damunt de l'escenari, i que ens responien amb un "moltes felicitats". A continuació el director ha dit algunes paraules i ja ens hem pogut aixecar i anar cap a les taules. De camí cap al cava m'he trobat amb la tutora de 2n d'ESO, una persona que sempre m'ha fet costat i a la que he vist perdre aquells que més estimava, però que ens va donar a tots una lliçó de fortalesa i ganes de tirar endavant. Els ulls se li han començat a omplir de llàgrimes, m'ha abraçat molt fort i m'ha dit "ha sido un placer haberte conocido". Això ha estat una de les millors coses que m'emporto d'aquests quinze anys. Més endavant cava, pica-pica, parlar una mica amb la gent que hi havia per allà, rebre una invitació d'una professora per anar al cine d'aquí quinze dies, i decidir què fèiem per la nit. Però cal destacar una conversa que he tingut amb la Lali, la professora d'anglès d'aquest darrer curs, que m'ha fet veure que si no em puc decidir entre dues carreres, puc fer les dues alhora, o una presencialment i l'altra a distància (que serà una cosa lògica, però jo no hi havia pensat) i crec que, ara sí, ja sé què faré l'any que ve: Educació especial i Filologia catalana.
dimarts 10 de juny de 2008
Dia 1
Després del pertinent repartiment d'enganxines ens asseiem al primer lloc que trobem (segona fila, en el meu cas), comprovem que les taules que tenim són una merda, no hi cap el full i, a més, qualsevol cosa que s'hi deixa rellisca. Es veu que el primer examen no és català, sinó castellà. Comencem bé.
Puc triar entre un fragment de Nada o un text que parla sobre un tal PISA. Em decideixo, evidentment, per la primera. Vaig fent sense massa dificultat, només en el moment de trobar un sinònim adequat per "ansiosa" (típica sensació horrible de tenir una paraula a la punta de la llengua, però que no hi ha manera que surti), que acabo solucionant una mica més tard. Toca decidir-se un altre cop: explico "las sensaciones que se producen cuando se llega a un lugar muy deseado" o tres personatges de l'obra? Decideixo fer un petit homenatge a Venècia. Surto de l'examen i veig a la porta el meu tutor i la professora de castellà a qui pregunto les respostes de les preguntes "tipu test". N'he encertat tres i n'he fallat una.
Una horeta més tard arriba l'examen de català, amb un text de Quim Monzó i un altre que parla de Picasso. Passo dels textos i vaig directament a les preguntes. M'encantaria fer el text de Quim Monzó, però hi ha una pregunta que, o està mal redactada, o jo no l'entenc; així que faig el de Picasso (triant després l'opció d'argumentar per què el text en qüestió se situa entre la biografia i la història de la cultura, en comptes d'explicar les meves preferències en quant a arts plàstiques). Acabo l'examen i repasso molt per sobre tot allò repassable, però queda una cosa pendent: encara que no he triat aquest text, em veig obligada a llegir el conte de Quim Monzó, aprofitant que estic llegint un llibre seu. Senzillament, sublim. Surto i parlo amb la professora de català, que em fa saber que he fallat la pregunta test i he fet bé quatre de les cinc paraules de fonètica (absurdament, he fallat a la B de Barcelona).
Passa una hora més aproximadament entre anades al bar, sortides a fora, explicació de connectors i xerrades amb la Lali, la profe. Abans d'entrar em diu "amounts of shit", em pica l'ullet i s'asseu davant de la porta, de manera que si moc una mica el cap, la puc veure (cosa que ja em tranquilitza bastant, no perquè li vagi a preguntar res, sinó perquè sé que hi és). Un dels homes estúpids que hi ha a la nostra aula ens diu que hi ha hagut vaga de transportistes i que, per tant, problemes amb l'examen d'anglès, però que no patim, que per molt que haguem d'esperar tindrem una hora i mitja d'examen. Comencem un quart d'hora tard, amb un "Listenning" que em va força bé. Vaig a fer el "Reading" i veig que porta per títol Toxic Friends, un tema que va sortir fa poc a una sèrie de TV3 i del que n'he sentit a parlar força últimament (i m'interessa bastant, per què no dir-ho). Per últim, escric una carta a un amic tòxic, explicant-li quin és el problema i plantejant-li diferents solucions. Surto i parlo amb la Lali, m'ensenya les respostes del "Reading", n'he fallat una.
M'acomiado i vaig a la parada de l'autobús, avui la "mama" em convida a dinar. Després torno a agafar l'autobús, arribo a casa, escric un post al blog i em disposo a encarar-me a Primo de Rivera, Franco, Suárez, Felipe González i companyia (a tots els altres m'hi vaig encarar ahir...però crec que em van guanyar).
Puc triar entre un fragment de Nada o un text que parla sobre un tal PISA. Em decideixo, evidentment, per la primera. Vaig fent sense massa dificultat, només en el moment de trobar un sinònim adequat per "ansiosa" (típica sensació horrible de tenir una paraula a la punta de la llengua, però que no hi ha manera que surti), que acabo solucionant una mica més tard. Toca decidir-se un altre cop: explico "las sensaciones que se producen cuando se llega a un lugar muy deseado" o tres personatges de l'obra? Decideixo fer un petit homenatge a Venècia. Surto de l'examen i veig a la porta el meu tutor i la professora de castellà a qui pregunto les respostes de les preguntes "tipu test". N'he encertat tres i n'he fallat una.
Una horeta més tard arriba l'examen de català, amb un text de Quim Monzó i un altre que parla de Picasso. Passo dels textos i vaig directament a les preguntes. M'encantaria fer el text de Quim Monzó, però hi ha una pregunta que, o està mal redactada, o jo no l'entenc; així que faig el de Picasso (triant després l'opció d'argumentar per què el text en qüestió se situa entre la biografia i la història de la cultura, en comptes d'explicar les meves preferències en quant a arts plàstiques). Acabo l'examen i repasso molt per sobre tot allò repassable, però queda una cosa pendent: encara que no he triat aquest text, em veig obligada a llegir el conte de Quim Monzó, aprofitant que estic llegint un llibre seu. Senzillament, sublim. Surto i parlo amb la professora de català, que em fa saber que he fallat la pregunta test i he fet bé quatre de les cinc paraules de fonètica (absurdament, he fallat a la B de Barcelona).
Passa una hora més aproximadament entre anades al bar, sortides a fora, explicació de connectors i xerrades amb la Lali, la profe. Abans d'entrar em diu "amounts of shit", em pica l'ullet i s'asseu davant de la porta, de manera que si moc una mica el cap, la puc veure (cosa que ja em tranquilitza bastant, no perquè li vagi a preguntar res, sinó perquè sé que hi és). Un dels homes estúpids que hi ha a la nostra aula ens diu que hi ha hagut vaga de transportistes i que, per tant, problemes amb l'examen d'anglès, però que no patim, que per molt que haguem d'esperar tindrem una hora i mitja d'examen. Comencem un quart d'hora tard, amb un "Listenning" que em va força bé. Vaig a fer el "Reading" i veig que porta per títol Toxic Friends, un tema que va sortir fa poc a una sèrie de TV3 i del que n'he sentit a parlar força últimament (i m'interessa bastant, per què no dir-ho). Per últim, escric una carta a un amic tòxic, explicant-li quin és el problema i plantejant-li diferents solucions. Surto i parlo amb la Lali, m'ensenya les respostes del "Reading", n'he fallat una.
M'acomiado i vaig a la parada de l'autobús, avui la "mama" em convida a dinar. Després torno a agafar l'autobús, arribo a casa, escric un post al blog i em disposo a encarar-me a Primo de Rivera, Franco, Suárez, Felipe González i companyia (a tots els altres m'hi vaig encarar ahir...però crec que em van guanyar).
dilluns 9 de juny de 2008
Hola Sele!
6.45: Sortir de casa
7.00: Trobar-me amb ella a Sagrera
8.15: Trobar-nos amb la resta de gent de l'escola (alumnes histèrics i professors)
8.30: Repartiment d'enganxines (o comprovació de dades)
9.00: Les opcions A i B de l'examen de català ens indicaran que la tortura ha començat.
Una hora i mitja d'estudi de fonètica dijous passat amb l'Alex (que no em deixa escriure el seu nom amb accent). Una millor-àvia-del-món que em posa una espelma pensant-se que la Sele comença avui. Dues hores d'estudi d'Història amb l'Alba aquesta tarda. Una tieta que m'abraça i em desitja tota la sort del món. Una amiga que m'envia un sms deistjant-me molta sort i sobretot, molta calma. Una altra amiga que, després del cafè reglamentari, em fa un petó i em demana que li deixi fotre'm una colleja si trec més d'un set. Un pare que, pensant-se que encara dormo, em fa un petó i em deixa anar un "molta sort" abans de marxar de viatge fins divendres (i després de preguntar-me, fa uns dies, si preferia que es quedés). Una cosina que em recomana que em posi una fulla de llorer a la sabata i li guardi després per fer noséquè. Una mare que em prohibeix prendre cafè, em convida demà al migdia a dinar i em dóna 20 euros per si em vull prendre alguna cosa abans de començar. Un munt de gent que m'obre conversa al Messenger desitjant-me molta sort. Un presentador del Telenotícies que ens recorda als 25.000 pringats que l'any passat van aprovar el 90% dels examinats. Un Alex que em truca preguntant l'horari dels exàmens i em recorda que s'ha de portar el full de la matrícula per fer-los (gràcies!). Un mal de cap de cavall i un noséquè constant a la panxa, tot i saber que amb un 4 ja entro a la carrera.
Això és la Selectivitat, senyors. L'únic tema del que es parla avui, demà i dijous.
I així l'encarem, que tampoc serà per tant. Moltes gràcies als uns, molta sort als altres.
7.00: Trobar-me amb ella a Sagrera
8.15: Trobar-nos amb la resta de gent de l'escola (alumnes histèrics i professors)
8.30: Repartiment d'enganxines (o comprovació de dades)
9.00: Les opcions A i B de l'examen de català ens indicaran que la tortura ha començat.
Una hora i mitja d'estudi de fonètica dijous passat amb l'Alex (que no em deixa escriure el seu nom amb accent). Una millor-àvia-del-món que em posa una espelma pensant-se que la Sele comença avui. Dues hores d'estudi d'Història amb l'Alba aquesta tarda. Una tieta que m'abraça i em desitja tota la sort del món. Una amiga que m'envia un sms deistjant-me molta sort i sobretot, molta calma. Una altra amiga que, després del cafè reglamentari, em fa un petó i em demana que li deixi fotre'm una colleja si trec més d'un set. Un pare que, pensant-se que encara dormo, em fa un petó i em deixa anar un "molta sort" abans de marxar de viatge fins divendres (i després de preguntar-me, fa uns dies, si preferia que es quedés). Una cosina que em recomana que em posi una fulla de llorer a la sabata i li guardi després per fer noséquè. Una mare que em prohibeix prendre cafè, em convida demà al migdia a dinar i em dóna 20 euros per si em vull prendre alguna cosa abans de començar. Un munt de gent que m'obre conversa al Messenger desitjant-me molta sort. Un presentador del Telenotícies que ens recorda als 25.000 pringats que l'any passat van aprovar el 90% dels examinats. Un Alex que em truca preguntant l'horari dels exàmens i em recorda que s'ha de portar el full de la matrícula per fer-los (gràcies!). Un mal de cap de cavall i un noséquè constant a la panxa, tot i saber que amb un 4 ja entro a la carrera.
Això és la Selectivitat, senyors. L'únic tema del que es parla avui, demà i dijous.
I així l'encarem, que tampoc serà per tant. Moltes gràcies als uns, molta sort als altres.
dimarts 27 de maig de 2008
"I ja t'ho has pensat bé això? No vols dir que és poca cosa? Per què no fas un altre tipus de carrera? Però si tu pots donar molt més... Bé, de totes maneres, quan acabis això estudiaràs una segona carrera, no? Perquè, és clar, només dos anys... I n'estàs segura? Perquè si vols treballar amb gent discapacitada no cal fer una carrera, hi pots arribar per altre bandes mentre tens una feina de més categoria...No ho sé noia, pensa-t'ho bé. I com és que al final no vols fer periodisme, ni filologia? Podries ser molt bona en això. Està bé, tu sabràs el que fas."
I ara, igual com passava abans de començar Batxillerat, tothom em pregunta per què vull fer això i no qualsevol altra cosa "de més categoria", com m'han dit. Tothom m'infla el cap, tothom vol "el millor per mi", però jo no busco una carrera que em doni "categoria" d'aquesta, jo vull una carrera que em doni satisfacció i que realment m'agradi.
A tot això, faltarà saber si em puc presentar a la Selectivitat, o he de perdre un any intentant recuperar una assignatura. "Ai nena, i tu que ho portaves tan bé..."
I ara, igual com passava abans de començar Batxillerat, tothom em pregunta per què vull fer això i no qualsevol altra cosa "de més categoria", com m'han dit. Tothom m'infla el cap, tothom vol "el millor per mi", però jo no busco una carrera que em doni "categoria" d'aquesta, jo vull una carrera que em doni satisfacció i que realment m'agradi.
A tot això, faltarà saber si em puc presentar a la Selectivitat, o he de perdre un any intentant recuperar una assignatura. "Ai nena, i tu que ho portaves tan bé..."
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
